Quan els drets humans valen menys que els dòlars.

Durant els anys 90*, la selva de Mgahinga va ser declarada zona protegida. L'objectiu era protegir les espècies que hi vivien (tant vegetals com animals) i de pas esdevenir un reclam turístic degut a les espècies emblemàtiques que hi vivien, com són els goril.les de muntanya.

Tot i que sembli una bona decisió per preservar la natura, el cert és que els governs locals no van tenir cap problema en fer fora uns altres habitants del bosc els BATWA, anant en contra de diversos drets humans.
Aquesta comunitat, un tipus de pigmeus, van ser expulsats de casa seva, on vivien de caçar i recol.lectar i van ser totalment oblidats. Es van quedar vivint a la perifèria dels pobles veins, totalment marginats i sense cap futur.

Avui, hem estat amb ells. Ens ho han explicat de primera mà: la dificultat que tenen per aconseguir menjar, ja que no poseeixen cap tros de terra on puguin cultivar, ni on fer pasturar el poc bestiar que algunea persones benevolents els hi han donat.
Com sobreviuen? Ballen, venen objectes d'artesania (cistelleria sobretot), fan de guies per a les mateixes persones que els van fer fora de casa seva a canvi de la promesa de que els hi compraran terres...
Vaja, que ho tenen complicat. Molt complicat.

Una de les dones més grans, en marxar ens ha demanat que saludessim a la gent d'Andorra de part seva... que com va tot i que allà hi som tots benviguts.

Enguany, una part de la plantació d'arbres que es fa a l'escola on estem treballant, serà un jardí botànic amb plantes medicinals. Dues dones batwa hi supervisaran i decidiran quines cal plantar. Esperem que aquesta acció serveixi per integrar millor aquesta comunitat i crear un futur per a ells.



*1991: es van crear els parcs de Bwindi i el de Mgahinga, van expulsar la gent que hi vivia.
1995: la creació dels parcs va ser finançada pel Banc Mundial i el Fons per al Mediambient Mundial (GEF). Van aportar 4.3 mil.lions de dòlars per la preservació del medi ambient.

La Illa dels Castigats

Durant el cap de setmana aprofitem per integrar-nos en la vida africana.

Dissabte al matí:
Ens llevem d'hora per acompanyar a un dels membres de la MCDO a missa. Es trata d'una esglèsia evangelista i com es típic a Uganda, només arribar ens fan signar al llibre de visites.
Ens dediquem a observar, escoltar i intentar entendre tots aquests rituals que ens queden una mica lluny.
En la primera part, la comunitat tracta varia temes sobre la biblia, donant la seva opinió i el seu punt de vista.
A continuació, és l'hora de donar les gràcies. Així que un parell de persones que havien patit algun accident greu i havien sobreviscut "gràcies a Déu".
El Sr. que tenia a la vora (el fill del qual vaig tenir assentat assobre un bon rato) em.va explicar que de fet allò era com una teràpia per alliberar-se del mal tràngol que havien passat.
Ens van deixar un llibret amb les cançons de missa en Rufumbira per a que poguessim cantar i ho vam intentar fer tant bé com vam poder.

Després de dinar a cal la Molly, ens dirigim al Llac Mutanda, on la MCDO ha impulsat uns allotjaments sostenibles que donen treball a la gent de la zona i on l'objectiu es conservar els aiguamolls llar de milers d'ocells de la zona.


Atenció!!! A partir d'aquí la història es torna una mica com de por...


En mig del Llac hi ha l'anomenada Illa dels Càstigs. Allà hi duien les dones que es quedaven embarassades i no tenien marit. Les lligaven a un arbre i les abandonaven allà. Evidentment, com que no sabien nedar no podien fugir. Així que es quedaven allà per sempre.
No fa gaire han decidit readequar la Illa en una espècie de resort turístic, actualment estan construint els allotjaments però abans han hagut de treure els cadàvers dels "castigats". Els han dut a la Illa Històrica, al costat mateix.
Quan ens van avisar de que anavem a veure el cementiri esperavem veure tombes i  coses així, però no: només desembarcar veiem algo que sembla un tros de la pelvis d'algú... i més enllà una pedra rodona amb forma de crani... i un peu que encara té els lligaments i tendons ressecs i algun tros de roba recobrint un genoll...

Bastant increible tot plegat. Sort que el paisatge compensa el moment tètric del dia.