dimecres, 9 de febrer de 2011

Congo!

Us faig un copiar-pegar del que he anat escrivint aquests dies al meu ordinador, fins avui no ho he pogut penjar:

Capítol 1: Com vam acabar convivint amb frares congolesos.

Escric des del meu nou llit. És un llit d'hospital vell. No, no us preocupeu, no estic malalta, no estic a l'hospital. Estic en un seminari de frares al Congo. Com hem acabat aquí? Això és el que entre el Jesús i jo intentem endevinar.

Àfrica és un continent que et sorprèn cada dia. Des de que vam arribar a l'aeroport d'Entebbe, cada dia ha passat alguna cosa que ens ha sorprès. Però ara, que ens trobem a la República Democràtica del Congo, el factor de sorpresa ha augmentat exponencialment.

El dia 5 ens esperaven a la Universitat Catòlica de Butembo. Aquesta era la teoria, que estiguessim a les 14h allà.
La veritat és que vam sortir de Kasese a mig matí: el Jesús, el Stephen Rubanga, el conductor i jo. La tensió es palpava en l'ambient.. haviem d'anar al Congo... creuar la frontera. Seria possible? Ens trobariem els Mai-mai (els rebels) pel camí? No ens deixarien entrar?
Ja ho he dit abans... aquí res es pot predir, aquí tot és sempre sorprenent.

Si ens esperavem una frontera plena de militars, controls i problemes, el que ens vam trobar va ser una frontera on els que anaven a peu, carregats de coses d'allò més diverses (la majoria made in china) atravassaven sense cap problema aquella línia imaginaria que existeix entre els dos països i que es materialitza per un pal de fusta a mode de barrera.
Les vaques i altre bestiar també passaven lliurement.
Nosaltres, que anavem en cotxe, vam haver de baixar, ens vam trobar amb el Joseph Mavisi (el que porta la CTPH a RDC) i vam carregar les coses al seu cotxe.
A l'aduana vam haver d'omplir papers, conforme sortiem d'Uganda. També vam haver d'omplir paper conforme entravem a RDC, i el Joseph va haver de signar (i pagar) papers conforme es feia responsable de nosaltres.
Tot això va durar dues horetes.. entre que explicavem on nassos està Andorra (aviso... en la majoria de mapes mundials no surt), a que ens dedicavem i perquè estavem allà.
Però després va tocar el control d'equipatge. Portavem tot el maletero ple. I en els seients del darrere només quedava lloc per a una persona. Molt bé. Suposadament havien de mirar TOT l'equipatge.
I comencen les discussions en swahili que no entenem entre els de la frontera. Uns deien que ho havien de mirar tot, obrir totes les maletes. Unes altres que no, que teniem pressa, que ens havien de deixar anar a la conferència, que arribavem tard.
Després d'un rato, jo, morta de calor sota el sol africà, amb tirants i pantalons curts, m'acosto al senyor que deia que ho havien de baixar tot i mirar-ho tot.
“Hi ha algún problema, senyor?”
Em mira, de dalt a baix i em demana que portem en tots aquells paquets.
“Medicines, per curar als vostres animals. Tenint cura dels animals també en podem tenir de les persones. Entenc que ha de fer la seva feina, ho pot obrir tot i li ensenyaré el material que utilitzem per tractar als animals.”
I aleshores... es produeix el miracle. Em diu: “Bé, potser no cal, amb que n'obrim una n'hi ha prou”
I mentre a l'aduana comencen a mirar la maleta on portem els records que hem anat comprant el sr. en qüestió em continua parlant... lo típic, que com em dic, que si estic casada... Jo somric, perquè sense fer res ens acabem d'estalviar 3 hores més allà.

En total, en les 3 hores que vam estar a la frontera, 3 homes em van demanar el mateix. Aquest, un senyor que també esperava algun document a la oficina d'allà i un venedor de xancles que passava per allà.

Després va continuar el viatge cap a Butembo. Molt divertit, perquè erem 4 i només hi havia lloc per 2 i mig. Si. Ens esperava un trajecte de 6 hores i anava jo assentada assobre del Jesús... envoltats de maletes. Per sort, el Joseph coneix molta gent, i vam parar sovint, a saludar als seus coneguts i sobretot conegudes. Pel camí vam comprar pinyes, fruites de la passió. Si, per omplir els espais buits que quedaven en el vehicle. El millor va ser quan vam carregar peix assota del seient. Mmmmmm! Quina boona olooor!!!!

Però el viatge va valdre la pena. En un poble, totes les noies van venir a mirar-me les cames.. taaant blanques. Es debien pensar que em passava algo raro...
A Beni, vam parar a menjar-nos un iogur. Que bo estava. Feia tant que no menjavem un iogur!

Vam passar assobre del riu Semliki. Preciós.
Però la part que més em va agradar del viatge va ser quan ens vam parar en un mirador construit pels colonitzadors a l'any de la catapum. Amb vistes a la Vall del Rift. IMPRESSIONANT. Indescriptible. Tinc la imatge grabada al meu cap: una vall amb turonets verds, amb arbres, amb roques. Uf!! no es pot explicar, s'ha de veure.

Quan vam arribar a Butembo, ja era de nit. Els carrers són de terra, desendreçats. És una ciutat molt gran. Ens van dur a l'Hotel l'Auberge per un laberint de carrerons.
L'Hotel és molt xulo, són casetes amb habitacions espaioses, molt ben decorades i cuidades. Ens atenen com si fossim reis. Però... deixant de banda aquest aspecte de luxe... no hi ha aigua corrent, tot i tenir una banyera enorme a cada habitació. Cada dia ens han de portar cubells amb aigua.
Una altra cosa curiosa: la clau de l'habitació no té un clauer convencional...el clauer és una etiqueta de roba d'aquestes que posa el preu. Si, es un contrast de quasi-luxe amb cutreria molt ben combinat.
Vam sopar allà i va resultar que també es celebrava un casament. La nòvia duia un vestit com de princesa Disney de color taronja. Ell un traje de “lentejuelas” blau brillant.

Al dia següent, vam anar a la Université Catholique de Greben, la universitat on es fa veterinària a Butembo. Es com viatjar al passat, un edific vell, de l'època colonial tal i com el van deixar els belgues abans de marxar. No s'ha arreglat res des d'aleshores: vidres trencats, pupitres vells...
No teniem cap aula on poder fer classe, estaven totes ocupades, així que vam fer una petita reunió al carrer, ens vam presentar i també ho van fer els alumnes, professors, recepcionista i un home que passava per allà. Si, es va presentar tothom.
El més curiós es que aquí, les alumnes, mentre estan a classe.. estan cosint.

Els alumnes havien de portar gossos per a que els poguessim castrar. No en van portar, així que van començar a buscar algun gos en aquell moment. Després d'unes hores va aparèixer un noi amb un gos. El rector se m'acosta i em diu: “Bé, ja hem trobat un gos, però té un problema.”
Un problema? Per al que voliem fer, sí: ja estava castrat!!

Així que vam acabar ensenyant als alumnes com anestesiar un gos i prou.

El gran problema que tenen és que NOMÉS fan classes de teoria. No fan pràctiques perquè:
1. No tenen professors preparats, i
2. No tenen material ( ni tant sols tenen fulles de bisturí)

El dilluns 7 vam anar amb els alumnes a l'escorxador oficial i a la clínica. Bé. Si la facultat era un viatge al passat això va ser encara pitjor. La clínica sembla l'escenari d'una pel·lícula de terror. És un edifici vell, que conserva els medicament de l'època colonial amb la seva respectiva pols assobre. Tot està trencat, brut, deixat.
S'entèn que no tinguin recursos.. però el que no s'entèn es que no netegin res, ni intentin arreglar el que ja tenen...

Vam dinar a casa d'en Joseph Mavisi, amb la seva dona Flora i amb els seus 5 fills (aquí es considera que en tenen pocs) corrent per allà. Menjar típic: arrós bullit, patates fregides, cabra, pollastre, amanida de col, un plat de col amb ceba. Tot plegat estava molt bo i ens vam sentir com a casa. Com va dir en Joseph: C'est vôtre première maison africaine.

A la tarda ens van dir que aniriem a dormir a un altre lloc, ja que haviem d'anar a treballar a uns pobles molt allunyats. On aniriem? Segur que el Joseph Mavisi ens sorprendria... i ho va fer.
Imaginavem hotels cutres, o no tant... però no imaginavem que anirirem a la parròquia de Kyondo. Si, a viure amb frares durant 3 dies i 3 nits.
Són bona gent. Porten camises amb la verge Maria pintada de molts colors. Escolten rap. Miren els partits de fútbol. Diuen que els gossos no serveixen per a res, que els hauriem d'exterminar.

I si... així es com vam acabar dormint al costat de l'esglèsia.


Capítol 2: La vida eclesiàstica.

Ens estem adapatant molt bé a aquesta vida religiosa i de contemplació.

Dimarts vam estar treballant a Vurusi, un poble que hi ha anant cap al Mont Txiabirimu. Van venir vaques, ovelles, moltes cabres i un gosset. Ens van explicar que no havien vingut més gossos perquè aquest era el primer cop que es feia això i que no se'n refiaven de nosaltres. Comprensible.

Després d'agafar les mostres de sang ens vam demanar que en fariem.. on les podriem processar... Doncs: a l'hospital de Kyondo!
Es un hospital misionari, és a dir, que el porten monges misionàries. I es nota. No perquè siguin monges, sinó perquè són dones. Tot està net, endreçat, al seu lloc, ben organitzat. Vam demanar permís per utilitzar la centrífuga del laboratori, i una tècnica del laboratori ens ho va fer. A més, ens van deixar lloc per instal·lar el nostre microscopi i fer coprologies.
Vam estar molt a gust.

A la nit vam anar a prendre una cervesa al millor local de Kyondo... la Cafeteria TITANIC! Un lloc simple, de parets blanques, on servien begudes del temps. Aquí la cervesa del país es la Primus de 720cl. Es com beure's quasi una litrona per berenar.



Capítol 3: La gent riu, la gent està feliç, tot el que passi de dolent només són “accidents”.

Avui ens hem despertat amb la intenció d'anar a treballar. Hem anat a la sortida de l'esglèsia a veure el panorama. Ens hem creuat a tots els nens que anaven a escola, amb el seu uniforme, la seva bossa d'UNICEF i un tros de fusta (creiem que per poder fer foc i cuinar a escola).
Tots els nens ens miraven curiosos. Si a Uganda els nens ens deien “Mzungu give me money”, aquí es queden amb els ulls oberts mirant-nos com a la cosa més extranya que existeix.

A missa la gent canta, balla... s'ho passen bé. La gent riu pel carrer. L'alegria es palpa en l'ambient.

Ens diuen que una roda del nostre cotxe no funciona, bé, anem a fer temps al ciber cafè. Miro el correu i veig que des de Gestió Acadèmica em diuen que no em podran convalidar aquestes pràctiques per un document que no és vàlid. Enfí, la burocràcia.

Decidim que per fer temps anirem a saludar a la gent de l'hospital. Visitem als del laboratori, que estan contents que anem a saludar-los. Després ens endinsem en altres llocs de l'hospital on encara no hi haviem estat.
Arribem a l'àrea de pediatria. La doctora ens saluda, el doctor també. Estan interessats per saber què fem allà.
I la doctora ens diu que podem anar a veure a algun nen dels que estan ingressats, que els farà il·lusió.
Entrem a la sala on estan dos nens per un problema de malnutrició. La primera nena està mooolt prima, els seus braços son com els meus dits, però ens somriu. Ens diuen que ara està bé: ha estat molt pitjor.
El següent nen s'amaga sota el llençol, li treuen per a que el poguem veure. I desitgem que no ho haguessin fet. Està molt malament. Té edemes per tot arreu: falta de proteïna. Plora.

Perquè estan malnutrits?
“És conseqüència de la guerra” ens diu la infermera. “Amb la guerra la gent es queda sense feina, no tenen res a fer, no tenen aliments adequats ni cap tipus de responsabilitat pels seus fills.”

Però... aquests nens són molt petits, Han viscut la guerra?
“Tot el que ha vingut després. A més, els Mai-mai continuen fent de les seves, desestabilitzant els pobles.”

Els Mai-mai estan per aquí a prop?
“Esclar, no ho sabieu? Aquesta nit han matat a dos policies aquí al poble. I els policies han matat un Mai-mai”

S'ens posen els pèls de punta. Aquesta mateixa nit, mentre dormiem a la parròquia, al poble moria gent.
Però, tot i que sembli mentida, tot això, ens ho ha explicat rient.
Fa un moment estava preocupada per si em convaliden unes pràctiques o no, maleint a Gestió Acadèmica. Ara, penso que això no té importància.


Així que avui no hem anat a treballar. No ens han deixat perquè tenen por que els mai-mai tornin, perquè han matat un dels seus.
Potser haurem de tornar cap a Butembo. Encara s'està decidint.



Si, la gent riu, la gent mor.
Àfrica és un país de contrast en tots els aspectes.

3 comentaris:

  1. Capítol 1:

    Impressionant, 3 persones et van insinuar casar-te amb elles? XD perquè aquestes preguntes.... jajaja bé si més no, us vau estalviar 3 horetes, que no es poc! ^^

    Que bé que et sentis com a casa amb aquest home, en Joseph (sembla simpàtic) :)

    Els frares escolten rap?! RAP??!!! (influències franceses?)

    P.D. "Cames blanques"

    Capítol 2:

    Un lloc net, endreçat i ben organitzat, segur que ho vau agrair^^

    Compte amb les litrones ;)

    Capítol 3:

    Definitivament, no, no té importància. Deu ser dur veure, escoltar i sentir tot això...
    Cuideu-vos molt!


    Una abraçada ben forta! ens veiem aviat, muack!

    ResponElimina
  2. Uffff, Vicky
    Quines històries..Veritablement la realitat supera la ficció, el que expliques sembla una tragi-comedia. Ha sigut divertit i trist llegir aquest "capítol" del blog. Cuideu-vos molt, aneu amb compte.
    Si no et convaliden les pràctiques, es igual, això no té comparació a cap pràctica, que saben els de la Gestió Acadèmica sobre el que tú estàs fent i aprenent...
    Molts petons a tots, anims i fins el proper capítol, l´esperem

    ResponElimina
  3. Preciosa, por favor hacer mucho cuidado eh?
    Lo de gestion academica como dice la Mari, es lo de menos, lo que estas aprendiendo es tan valioso...
    Te quiero,
    un besoooo: MUAAAA

    ResponElimina